I aquesta cinta no n'és l'excepció. Les localitzacions es veuen triades al detall, tot molt ben enquadrat i utilitzant recursos molt propis del gènere (el zoom sobtat de pla general a primer pla n'és un bon exemple).
Però per sobre de tot estan els diàlegs i les interpretacions dels personatges. I és que aquí és on rau la bellesa de la pel·lícula. Més enllà de les escenes de sagnants tiroteigs, que hi són, prima per sobre de tot el que diuen els personatges i, en aquesta pel·lícula, també el que no diuen, les mirades...
És una molt bona pel·lícula. Amb petits errors de ràcord i algun detall que caldria polir una mica, però en termes generals resulta el divertimento que s'espera del seu autor.
Destaquen molts dels intèrprets que hi apareixen. Evidentment Christoph Waltz (Dr. King Schultz), que fa d'una versió del seu anterior personatge a les ordres de Tarantino (Col. Hans Landa a Inglorious Basterds), encara que aquesta vegada una mica menys hipòcrita i menys somrient. També molt destacable Samuel L. Jackson (incondicional de les pel·lícules de Tarantino), en el paper de Stephen, un criat negre amb la ment d'un racista blanc. Jamie Foxx, Django, com a protagonista. I com a tal, amb les seves frases lapidàries de tot bon western i amb una química sorprenent amb Waltz.
També és curiós veure la implicació de Leonardo DiCaprio (Calvin Candie) dirigit per Quentin.
I a banda de l'anecdòtica interpretació de Kerry Washington com a la dona de Django, Broomhilda, podriem citar un munt de secundaris habituals del director (com Michael Parks) i el cameo de Franco Nero (Amerigo Vessepi), que fou l'original a la pel·lícula de 1966 Django, dirigida per Sergio Corbucci.
Això sí, el cameo del propi Quentin sembla un pedaç mal sargit. Com a mínim hauria d'haver demanat al departament de maquillatge que li hagués posat alguna cicatriu o deixar-se barba d'uns quants dies i embrutar-se, per que només li falta haver-se descuidat el Director Finder penjant del coll.
En definitiva, Tarantino volia fer un western i l'ha fet. Amb el seu estil peculiar, amb moltes notes d'humor per a tots els gustos, amb un bon grau de violència i amb escenes absurdes com la de la discussió entre uns assaltants sobre els mocadors que duen per tapar-se la cara (ho heu de veure, per que és absurd de nassos).
La banda sonora és genial, molt ben inclosa, fins i tot quan es tracta de temes molt moderns per tractar-se d'aquest gènere. Utilitza força talls bruscos, però això ja és marca de la casa. Hi ha molts detalls cuidats que són, si voleu, meres anècdotes. Però sense anar més lluny, la cinta comença amb el logo de Columbia dels anys seixanta i la tipografia dels crèdits és molt eloqüent...
Adient per a amants del gènere, no quedaran decepcionats (potser una mica sorpresos, però és molt millor que Appaloosa, d'Ed Harris). Contraindicada per a detractors de Tarantino, que n'hi segueix havent.
Fitxa:
2012
Director: Quentin Tarantino
Guió: Quentin Tarantino
Repartiment: Jamie Foxx, Christoph Waltz, Leonardo DiCaprio, Samuel L. Jackson, Kerry Washington, ...
Track escollit:
"To Old to Die Young"
Written by Dege Legg
Performed by Dege Legg (as Brother Dege)
Frase escollida:
Billy Crash: [after getting shot in the genitals] D-jango, you black son of a bitch!
Django: The "D" is silent, hillbilly.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada